UN CONTE PER A PENSAR

A classe estem treballant un fum de contes que ens ha facilitat la Fundació Once. L'objectiu és conscientitzar-nos que malgrat les diferències tots som xiquetes i xiquetes amb les mateixes inquietuds, desitjos, drets i deures.
Aquest conte ens va encantar i per allò volem compartir-lo amb tots vosaltres.

Bob el millor gos guia.

La meva millor amiga es diu Natàlia. La vaig conèixer tan bon punt vaig arribar aquí. Em va agradar perquè fa olor de mandarines,de xocolata i de gessamí, i una persona així no pot caure malament a ningú. En aquella època, llo avia acabat els estudis i tenia moltes ganes de treballar on mes em necessitessin. Abans vivia a Boadlla del Monte, a la provincià de Madrid. Va ser allà on vaig aprendre tot el que se. La primera vegada que vaig sentir el nom de Natàlia va ser en somnis. Jo feia la migdiada quan una veu va dir: Espera't aquí, Natàlia. De seguida et presento el Bob. Ja veuràs com et cau be .A mi, ella també em va caure be de seguida. En va semblar la persona mes alegre, divertida i intel·ligent que avia conegut fins llavors. Acabava d'entrar a la universitat. El seu pare l'acompanyava i no parava de mirar-me, com si no agués vist mai ningú com jo, o com si es preguntes si sabria ser amic de la seva filla. A mi em venien ganes de dir-li: Tranquil, senyor, que soc el millor. Però no o vaig fer, es clar.

La Natàlia no parava de somriure. Va allargar una ma i va dir: Estic segura que ens ho passarem molt be junts.
Tenia tota la raó.
Des de aquell dia, no ens em separat ni un moment, L'acompanyo a tot arreu: matino amb ella per arribar la primera de la classe, m'avorreixo amb ella quan arriben els exàmens, la miro com salta a les classes de hip-hop i l'acompanyo a les festes. Una vegada, la Natàlia em va dir: Junts som imparables, Bob, i em vaig sentir molt feliç.

De vegades penso el que passara d'aquí a poc. Penso que seré el primer de conèixer el seu xicot. S'haurà d'esforçar per caure'm be, perquè si no la Natàlia dirà allò que de vegades deixa anar a la gent antipàtica: Si no t'estimes el Bob, tampoc no em pots estimar a mi.

I quan visquin junts, jo viure amb ells. Haurem de buscar una habitació prou gran per que hi capiguem tots tres: Natàlia, jo i el xicot. A ell li deixarem un bon joc, per jo em quedaré al lloc de sempre: tan aprop d'ella com pugui.

I pot ser que un dia Natàlia i el seu xicot tinguin un nen. Ho he somiat moltes vegades, perquè m'encanten els nens. M'hi avinc, i se que jo també els agrado. De vegades penso que seria un bon cangur. Per això m'agrada imaginar un nen que hi faci olor de mandarines, de xocolata i de gessamí. No em costara gens estimar-lo com estimo la seva mare, d'això n'estic segur. Encara que hauré de fer un esforç, per que sempre que veig un nen petit em passa que en venen ganes de llepar-lo. No i puc fer res. El trobo tan bufo que oblido tot el que en van ensenyar els professors de la Fundació ONCE del Gos Guia. Però, eh que per alguna cosa així val la pena saltar-se les normes?

I a tu que t'ha semblat el conte? Deixa el teu comentari. Volem saber la teua opinió.